Quan els silencis dolen

Era un concert íntim. Una sala petita amb pati de butaques que grinyolava cada cop que algú ocupava el seu seient. L'obscuritat acompanyava les escenes i només les notes armonitzades d'un piano i una guitarra trencaven l'horrible secret de la realitat exterior. Quasi dues hores aïllats del món, sentint sols les melodies tendres i colpidores que ens permetien d'experimentar l'èmfasi de les diverses sensacions cercades molt més proper. Dins aquesta atmosfera personal i gairebé impúdica, els silencis també sonaven i retreien el més fosc d'un mateix. Quantes mentides vestides de veritats! Els silencis feien caure les màscares més adherides als rostres immaculats que desfilaven altius i orgullosos dels propis actes, fingint un pentiment superat que ni tan sols ha començat. Tot allò, restar en silenci, suposava morir una mica. 

Gràcies

És sempre amb la claror del nou dia que les sentors renovades fan esdevenir qualsevol caràcter agri en la dolçor feta persona. Un pensament i una raó, la raó d'escriure sou vosaltres, gràcies, gràcies per mil històries i sentiments a flor de pell, que fan desenvolupar tot un imaginari personal. A vegades, els patiments i els neguits semblen no compensar el vessar cent paraules en un "fol"; altres vegades, la felicitat que eclipsa la visió ens fa creure que no hi ha temps per "perdre" escrivint sobre quelcom que cal viure sense deixar caure cap segon del camió que hi porta a través. Malgrat tot, en estar davant de la puresa immaculada d'un tros en blanc, neix la justificació més taxativa i sincera, i tot sembla adquirir forma concreta: gràcies a l'escriptura per existir.

Són les 8 i ja m'he espinat, aquest matí...

He obert un ull mandrós, aquest matí, que cercava com un condemnat un raig de sol entre la penúria de la foscor que crea aquella manta posada a mode de cortina. Aquest matí ha estat diferent, he despertat amb una sensació de familiaritat, sempre passa, després d'un temps: ha de passar per seguir vivint. Sento una cançó coneguda que m'ha arribat per una via que creia desapareguda, però ara ja no és allò que era, ara la sento enfora i estranya, un poc desconfiada si es vol, no me'n fio… El món ha girat, i tot allò que em feia por que passés, ha passat, portant-me l'agradable sorpresa de sentir-m'hi bé. Aquest matí, he baixat al corral i he contemplat una estona els narcisos preciosos que no surten i les cebes que han arrelat fort a una terra difícil de conquerir, visc de metàfores? Només sé que quan he arrabassat les males herbes que podien fer malbé el creixement dels narcisos, m'he espinat.

Bentornata!

Una arribada sempre és complicada, i només és en aquest punt quan apareix la dèria narradora. El verd d'aquests camps conjuga amb els maons de les mil i una esglésies de la ciutat, i això, si més no, facilita l'avessament al nou entorn. Una de les primeres imatges que vaig enregistrar fou aquella panoràmica que s'oferia esponerosa als meus ulls encara innocents de tanta verdor urbana. Perugia és misteriosa: els racons i passadissos mig soterrats abunden i la vesteixen d'aquest aire de lloc recòndit que té. La boira que cada matí s'instal·la sobre els petits putxets que conformen el seu centre resalta el quadre impressionista resultant. La gent és elegant i els perfums no els són gens forans. La gran fontana del centre atorga una musicalitat a l'escalinata de davant el duomo que, juntament amb les campanes, descriu tot un recorregut melòdic molt atractiu per a les oïdes dels vianants. El petit mercat serveix de pany a una ciutat que conserva encara tota aquella superstició medieval.

Qui té por de T. S. Eliot?

Feliç qui sap
desitjar un cos
amb l'ànsia que t'ofreno

Feliç qui sap
escriure sempre -i seduir en escriure'l-
com al primer poema

Feliç qui sap
córrer per boscos, estimar els arbres
i tornar amb la sentor d'espígol

Feliç qui sap
resseguir un cos,
i recordar-lo
en el tacte, i dibuixar-lo en el somni

Feliç qui sap
anar al mar i tornar
per dir-te, tan sols, que t'estima

Feliç qui sap
estimar, tan humilment
com jo voldria



Marta Pessarrodona; A favor meu, nostre (1981)

El destí atzarós com a antítesi o l'atzar favorable com a eufemisme

A la típica pregunta sobre què odies més en el món, la meva resposta, un verb, sempre és nítidament taxativa: decidir. Els neguits, les cabòries, les menjadesdecap i d'altres problemàtiques cognitives vénen, en definitiva, d'aquí, del fet que sempre hem de decantar-nos cap a un costat o cap a l'altre; és tan guapo veure fluir les coses... Utopia salvatge, d'altra banda! Quan, realment, veiem passar la vida davant dels nostres ulls resistint la sucosa temptació de ficar-li mà, de modelar-la fins a sentir en les nostres mans el seu tacte sinuós, de sentir-nos-en dominadors? Mai. Aquell atzar que sembla la força motriu de l'univers, doncs, no és més que un altre exponent d'arbitrarietat; d'acord, sí, una arbitrarietat més lliure, però només en superfície, de cara a la galeria que en diuen. Ara, en un temps regit per la fluctuació de tots els seus valors, des dels polítics als morals i des dels socials als individuals, aquesta màxima pot servir com a cataplasma, com aquell parxe de puntets vermells que portaves cosit als pantalons d'educació física. És preciós pensar que el xoc atzarós et porta a descobrir noves dimensions inesperadament insòlites, de cara a la galeria, com he dit, perquè, al final, aquell camí tan casual i fortuït te l'has treballat tu, dia a dia, pedra a pedra. Tu estableixes les bases de l'itinerari. No és l'atzar radical qui ho determina, sinó l'atzar ple de causalitat = la casualitat. El poder de decisió és a les antípodes de tot això, som humans i, com a tals, decidim; deixam el camí quitranat, que diu el meu poeta.

M. Soler (Tarragona, 2011)

Elogi d'una hipotètica elegia

Potser, la imaginació i la utopia s'han unit,

forjant una cruel idealització arbitrària.

Tal vegada, són uns ulls selvàtics,

plens de molsa i primavera,

que han despertat tot sentit adormit.

Sorgit de l'inmens no-res,

la sorpresa no té límits i s'estengué

com una tempesta de flames.

D'una revolada, el fruit inconfesable

de la boca desitjosa caigué

ple de maduresa prematura.

I quedí allà, sobre la roca més alta

que el mar, revoltat pel seu desconcert,

havia indultat.

Caspar David Friedrich, Der Mönch am Meer (1809)